#practicasdeloinvisible són un contenidor de pràctiques de composició instantània sorgides arran del procés de creació de Silver Ballad, una nova proposta escènica de LaSúbita que s'estrenarà a l'octubre del 2021.
#practicasdeloinvisible són un laboratori de creació i són també aquell espai de llibertat compartit amb altres creadores, amigues, artistes, dones inspiradores.

Peça coreogràfica virtual protagonitzada per humans i micro algues lluminoses Pyrocystis Fusiformis, una espècie que emet una forta luminescència com a reacció al moviment sobtat. Si voleu participar d'aquesta trobada entre persones i algues us entregarem una mostra de Pyrocystis i les instruccions necessàries per tenir-ne cura i mantenir-les vives a curt i llarg termini, per intentar estendre el vostre vincle fins més enllà de l'espectacle. El Sismògraf oferirà la possibilitat d'una experiència presencial a un grup reduït d'espectadors, la resta podreu assistir a la cita sense haver-vos de moure de casa.

Peça coreogràfica virtual protagonitzada per humans i micro algues lluminoses Pyrocystis Fusiformis, una espècie que emet una forta luminescència com a reacció al moviment sobtat. Si voleu participar d'aquesta trobada entre persones i algues us entregarem una mostra de Pyrocystis i les instruccions necessàries per tenir-ne cura i mantenir-les vives a curt i llarg termini, per intentar estendre el vostre vincle fins més enllà de l'espectacle. El Sismògraf oferirà la possibilitat d'una experiència presencial a un grup reduït d'espectadors, la resta podreu assistir a la cita sense haver-vos de moure de casa.

Sphera és un duet de dansa contemporània que explora la relació entre la cara visible, brillant, de la Lluna i la humanitat. La relació entre nosaltres i la influència d'aquest astre que ens il·lumina les nits. Sphera és una coreografia de cossos líquids que es transformen i flueixen sota la influència del satèl·lit més antic de la Terra.

Siempre Siempre, una arqueologia del que ja és allà
Relacions entre sons, llums, cossos, hacks, que reparen i trastegen, disposant una mirada obliqua que permet sostraure'ns de la necessitat d'encadenar imatges, de voler entendre-ho tot, quedant només impressions parcials, ficcions no hegemòniques.

Y perdí mi centro és un projecte interdisciplinari que pretén ser un canal d'experimentació per a quatre dones que comparteixen el flamenc com a llenguatge comú i que, a banda de dialogar-hi, aspiren a transcendir-lo. A la gènesis d'aquest projecte també hi ha la feminitat i les reflexions a l'entorn d'aquesta condició.

Una limusina de color rosa arriba al seu destí. En surten dues dones vestides d’Elvis Presley que busquen fer-se un bany de multituds i ser estimades per tanta gent com puguin, exactament com va fer el Rei del Rock el 14 de gener de 1973, quan va oferir el concert Aloha From Hawaii. Un concert retransmès a tot el món i vist per més de mil milions de persones.
En cas de pluja l'espactacle es fraà a l'interior de Can Trona.

Espectacle basat en el moviment de tres personatges, amb una marcada estructura corporal, i la seva relació amb una cadira gegant. Es desplacen transportant la cadira, la pleguen, la despleguen, la tomben, s'hi enfilen... Els seus jocs coreogràfics representen escenes quotidianes i alhora surrealistes, i tenen la capacitat de generar imatges molt còmiques amb ben poques paraules.
En cas de pluja l'especacle queda anul·lat.

Una limusina de color rosa arriba al seu destí. En surten dues dones vestides d’Elvis Presley que busquen fer-se un bany de multituds i ser estimades per tanta gent com puguin, exactament com va fer el Rei del Rock el 14 de gener de 1973, quan va oferir el concert Aloha From Hawaii. Un concert retransmès a tot el món i vist per més de mil milions de persones.
En cas de pluja l'espectacle es farà a la Sala Polivalent.

Una experiència participativa per nenes i nens de 6 a 12 anys i acompanyants que conjuga dansa urbana, cultura contemporània, manipulació d’objectes i experimentació de la física del color i la llum.

Un viatge innocent caracteritzat pels valors interns. Un contrabaixista sobre una màquina elevadora. Un duet daurant-se en moviment continu. Una noia amb una planta a l’esquena.
En cas de pluja l'especacle queda anul·lat.

Què queda un cop ho eliminem tot? Hi queda el blanc, sens dubte. I allò que encara ens caldrà fer miques per arribar al denominador comú més petit. Allò que, de manera obstinada, ens parla de Là, des de Là, una i altra vegada. Peti qui peti. Se’n salvi qui se’n salvi. Per l’encant, pel viatge, però també per l’alegria.

No em dona la Gana arriba en un dels moments més dolços de la carrera dels Gertrudis. Dotze cançons noves on els de la Garriga tornen a sorprendre.
Gertrudis tornen a demostrar que saben fer arribar el seu missatge generant un univers propi entorn del desig i la voluntat de construir nous espais. “Si Tohom Calla”, la cançó que obre el disc, desplega un crit de guerra en defensa de la llibertat d’expressió i del necessari contagi d’aquesta.

Puede que haya maneras de acercarnos és un dispositiu ideat per generar trobades vaporoses, per fer mapes de llocs amb noms de persones. Lara Brown viu en un poblet envoltat de natura i es va dedicar a enviar invitacions on proposava un intercanvi on li enviaven el títol d’una cançó i ella pensava un lloc un ballar-la.
En cas de pluja l'espectale es farà a l'interior de la nau Nyam Nyam.

Puede que haya maneras de acercarnos és un dispositiu ideat per generar trobades vaporoses, per fer mapes de llocs amb noms de persones. Lara Brown viu en un poblet envoltat de natura i es va dedicar a enviar invitacions on proposava un intercanvi on li enviaven el títol d’una cançó i ella pensava un lloc un ballar-la.
En cas de pluja l'espectale es farà a l'interior de la nau Nyam Nyam.

A finals del 2019 arribaven notícies de la Xina sobre l’aparició i proliferació d’un nou virus, el SARS-CoV-2. D’entrada, els europeus ens ho miràvem des de la distància, amb la secreta esperança que l’epidèmia seria controlada i quedaria com un episodi més de la història de les malalties infeccioses, com va passar amb el SARS-CoV-1, un virus de la mateixa família. Quan es van detectar els primers casos a Europa, al febrer, no estàvem preparats pel que ens venia a sobre: ens enfrontàvem a una malaltia totalment desconeguda, de la qual no sabíem gairebé res, i que es convertiria una pandèmia per a la qual no teníem a punt ni mecanismes de gestió ni de control.

En aquell moment va començar una autèntica marató: científics de tot el món es van posar a treballar a contrarellotge per resoldre tots els interrogants que plantejava la situació d’emergència. Nou mesos després, en data 28 de setembre de 2020, amb més de 32 milions de casos confirmats i 995.836 morts  al món, què n’hem après?

Clara Prats és Llicenciada en Física. Doctora en Física Aplicada i Simulació en Ciències

Magda Campins és Doctora en Medicina. Especialista en Medicina Preventiva i Epidemiologia, i en Pediatria

La xerrada es retransmetrà en streaming al canal de Youtube del PEHOC.

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda és una auca ecologista, una cursa desesperada entre escales i replans, una comunitat enfrontada al terrible repte d’organitzar-se abans que l’aigua els arribi al coll. Reconèixer el problema és —ja ho diuen— el primer pas per solucionar-lo. Però estem realment disposats a fer el segon pas?

Coralina Miralta i Sambeat CMS trio agafen propostes de flamenc, de músiques llatines i de ritmes d’arreu del món i els posen els sons del jazz. Combinen el repertori amb temes propis i també amb clàssics del jazz amb arranjaments innovadors i amb una personalitat pròpia.

Buhos, un dels grans grups d’èxit del panorama musical del país, presenta el seu primer espectacle per a teatre dirigit per Albert Pla. Amb el títol Teràpia col·lectiva, Buhos es reinventen i presenten una obra musical inèdita que et convida a un procés de treball interior i d’evolució personal. Sàtira, reflexió, crítica sense embuts i, sobretot, humor.

L’ascensor s’espatlla, i els mòbils també, i el lluç que l’Eva havia preparat per celebrar el primer any de companys de pis es crema. A la ràdio un reporter xinès anuncia que el món se’n va a la merda, i l’Adriana, en Biel, l’Eva i en Robert s’enfronten a aquesta apocalipsi surrealista amb només una bossa de patates, un iogurt i una ceba com a provisions. Com actua l’ésser humà quan és conscient que té una data de caducitat?

Al llarg de molts segles dones i homes han sentit i han escrit sobre el mateix: amor, desamor, vida i mort. El viatge de les mans és una recreació històrica, parteix dels textos dels primers poetes i poetesses catalans amb músiques d’avui i els connecta amb els poetes i artistes moderns. Toni Xuclà, Clàudia Cabero i Gemma Abrié s’han unit i ens porten un original viatge musical i poètic.

Organitza: Biblioteca Marià Vayreda

En Martin gaudeix d’una vida envejable i, a més, té l’encàrrec culminant de la seva carrera: crear una ciutat sencera al bell mig del desert. Però des de fa uns quants mesos guarda un secret que el tortura i que només s’atrevirà a revelar al seu vell amic Ross. La confessió obrirà una porta bestial i generà una crisi a la seva vida i a la de la seva família.

Kebyart Ensemble és una de les agrupacions més prometedores de l’escena musical actual. Quatre músics plens de talent comparteixen una passió infinita per la música de cambra i pel desig de fer bufar nous aires en la manera de transmetre la música clàssica. El seu afany per transformar les seves actuacions en una experiència singular resulta ser una posada en escena enèrgica i dinàmica.

Un gran quadern de viatges inunda l’escenari. En ell es fa un recull de les vivències i les anècdotes viscudes pels Brodas Bros a les gires internacionals que han fet arreu del món. Són uns Brodas Bros molt futuristes i robòtics, però també molt humans i sensibles, amb mappings, projeccions interactives, làsers, danses aèries, vestuari de LED… Tot per reivindicar que el present és ara i que l’hem de viure.

L’artista Dolors Rusiñol oferirà una visita guiada a la seva exposició. 
A les seves pintures sovint hi descobrim personatges en situacions d’aparent absurditat existencial. En d’altres situacions plàstiques aquests es mouen en escenaris contradictoris i les seves accions o representacions són més reals i quotidianes, però sempre dintre de realitats enganyoses.

Sala Oberta 2

Amb trenta anys de Cornamusam hem viscut moltes coses: centenars de sacaires i grups provinents d’arreu del món han passat per Olot, mentre es redescobria un instrument tan nostrat com el sac de gemecs i coneixíem desenes d’altres cornamuses. Volem repassar totes aquestes anècdotes i retre homenatge a tots i cada un dels músics que han participat al festival.

Tour és una peça que integra la tècnica de la ceràmica i la del trapezi. Un projecte que gira entorn de la transmissió dels coneixements. Una performance única que vol acompanyar el públic a través d’un viatge tàctic, visual, sensitiu i sensible.

Mentir lo mínimo és un projecte conceptual que gira entorn del minimalisme. És un espectacle i una experiència al mateix temps. Parteix de la idea que en la senzillesa hi ha l’essència i l’oportunitat de sentir més àmpliament tot el que no es veu, que l’acció senzilla és la lupa de les sensacions.

Fil és el primer espectacle de llarga durada de la companyia Madame Gaüc. Es tracta d’una creació de circ contemporani que combina elements del teatre i de les arts del moviment. Dos personatges s’embarquen en un joc de tensions entre la realitat i la ficció, la raó i l’emoció, per projectar un imaginari amb el qual capten la complicitat del públic.

La paraula de poetes i poetesses entrelligades amb un fil narratiu comú al voltant de diverses mirades sobre l’amor i les relacions de parella des de la ironia fins al desconcert. Un recital dinàmic, amb sentit de l’humor, on Barrachina canta diverses cançons i Villavechia interpreta temes que ell ha compost.

L’exposició de Tate Lucena ens presenta un conjunt de pintures i dibuixos que ens parlen del pas del temps i de la cruesa del moment que estem vivint. L’artista ens mostra com una vida valuosa i plena s’acabarà convertint en un retrat d’aquells d’una altra època, en blanc i negre i tirant a sèpia. 

Sala Oberta 2

Clara Peya i Vic Moliner ens proposen un viatge musical d’altíssima intensitat, de paisatges impossibles creats des del piano i el baix elèctric que es nodreixen de l’electrònica creada sempre en directe. Les composicions d’ambdues músiques s’entrellacen per donar lloc a un concert que pot evocar la sessió d’un discjòquei underground berlinès o bé les improvisacions virtuoses d’un club de jazz. 

Ells mateixos es defineixen com una experiència en la qual es fusionen ingredients tan variats com el swing, el soul, Mozart, el rock, el reggae i el blues, de vegades fent versions de peces molt conegudes i en d’altres ocasions amb composicions originals. Els seus concerts demostren que el quartet de corda convencional és un instrument molt poderós que va molt més enllà de la música clàssica.